Voldria xerrar amb tu..

Torno a somiar amb tu. No són els somnis dels primers dies. Són diferents. Són més estranys, sense solta, d'aquells que no pots explicar, perquè no tenen ni cap ni peus. No són els dels primers dies, però, també, em deixen malestar.
T'enyoro, saps? Aquests dies estic moltes hores sola i no saps com m'agradaria poder xerrar amb tu.
Xerrar sobre cuina, sobre quan eres petita a la central, sobre la situació política, sobre... I jo que sé sobre alguna de les coses de les que només podia parlar amb tu. No calen converses trascendents. Només xerrar.
Et trobo a faltar.

La cuina

Ahir, amb el Xavier, vam sortir a sopar. Un restaurant de peix. Penso en ma mare. Penso que quan haguéssim tornat, ens hauria demanat que li expliquéssim en tot detall que havíem menjat. I sent peix... més.
És com els programes de cuina. Recordo que ens miràvem "Las recetas de Julie". Em cridava quan començaven i ens miràvem juntes el programa. Aquest o aquell que viàtjaven per Itàlia un cuiner i un historiador de l'art... Divendres vaig pensar que, potser, feien el programa de la Julie. El feien i el vaig posar. No vaig prestar gaire atenció.... No cal afegir res més.

Capses...

Avui li deia al Xavier que volia decorar les capses de folis que usem per la mudança. Em respon amb una pregunta: que si vull desenvolupar la meva faceta artística?
Penso que la majoria de la gent desenvolupa una part de les seves capacitats, habilitats, interessos... el que sigui i deixa els altres a banda. És allò d'aquest nen serveix pel dibuix, per les matemàtiques o pels esports. I ja està. Creixen convençut que allò és en el que ets bo. Però, potser, ni tan sols és així. Potser en el que realment series genial, és en quelcom ben diferent. Potser la gran obra de la literatura universal queda resclosa en un calaix perquè el seu autor estava convençut que allò en el que destacava és... No sé... que era molts manetes i ha esdevingut fuster.
No? oi? L'exemple no funciona. Vull dir que l'exemple és un tòpic i ni tan sols crec que fos així. Crec que l'escriptor de la gran obra de la literatura, no l'ha escrit mai. I crec que els escriptors no fan de fusters ni que sigui com a aficionats (és un exemple, estic segura que hi ha escriptors fusters).
Vull dir que ens marquen molt i, sovint, ens convertint en analfabets funcionals en molts camps excepte en el nostre que potser ni tan sols n'és de nostre.
És clar que... això ho escric jo, des del punt de vista d'algú que no ha tingut mai vocació per res concret. Envejo aquells que si que en tenen. Aquells que de petits somien en ser mestres, en ser actors o jo que sé, en ser policies, per què no? Aquestes persones, potser, no els passa com a mi, que "lamenten" no haver-se desenvolupat en altres camps. Bé, no ho sé. No en tinc ni idea.
Sigui com sigui, crec que tots tenim dret a fer coses de fora del nostre camp i no deixar-nos influir pel què s'espera de nosaltres o, pitjor, el que nosaltres mateixos esperem de nosaltres.
Tinc ganes que em quedin unes capses ben xul·les i no veig motius per no fer manualitats, encara que de petita no se'm donessin gaire bé.
PS: Els lleons poden fer piu-piu, si volen, és clar.

Una part...

Descobrir les xerrades que va tenir ma mare amb l'Imma aquest gener, em va emocionar. Coneixia un munt d'històries que, per mi, sempre havien sigut històries familiars. Un munt d'històries que no sé què donaria per tornar escoltar. I és que... sabeu què? Tinc la sensació (i no d'ara de ja fa temps) que molta gent es creia que coneixia ma mare, però, en realitat, no la coneixia. No vull dir que aquestes persones estessin equivocades. No, és clar que no! Era això, però era molt més. Ja sé que la gent no ens coneix en la totalitat, sinó que coneix parcel·les de nosaltres mateixos. Però... no sé.. No vaig tenir mai aquesta sensació tan acusada amb el cas de mon pare.
No deixo de pensar que és una qüestió de caràcter, però és alguna cosa més... Darrere hi ha una societat patriarcal en que la dona s'invisibilitza.
Començo dient una cosa de ma mare que no tothom sap. Era una de les persones més intel·ligents que he conegut mai...

El gat

- Griset, zet,... on ets? Ja sóc aquí.

Triga, però acaba venint fent miaus com volent dir què coi, vols? Ja et sento quan arribes encara que no bramis així..

L'altre dia se'm va mig posar a la falda i roncava de satisfacció. Suposo que el gat, també, està de dol. Tot i així, no hi ha tornat. Fa mèrits per ser el gat més malcarat del món. De fet, aviat torna a desaparèixer. Tampoc, li puc retreure. És passa tot el dia a soles.

El pitjor moment.

Penso en coses que ja fa temps que no podien ser, però ara és quan fa més mal. Quan va ser l'últim cop que vam sortir a passejar i vam acabar amb els peus en aquell rierol? Penso en la font de l'aigua amb gust de romaní o timó encara que, en realitat, fos aigua corrent... Penso que si l'últim que ho van fer hagués sabut que era l'últim hauria volgut assaborir-lo intensament. Bé, o potser, m'hauria fet mala sang pensant que era l'últim.

I penso en escriure. Tu em vas ensenyar a gaudir de la lectura i jo uso l'escriptura com a forma de teràpia... 

Matinada

Fa un fotimer d'anys vaig arribar a una conclusió ben senzilla: Jo no era cap peça que no encaixava en cap puzzle perquè, simplement, no hi havia puzzle. Em va funcionar. Em va funcionar molts anys. De fet, va ser eficaç tants anys que vaig arribar a creure que era un sentiment que havia deixat enrere. M'equivocava. Ja fa bastant que va deixar de funcionar.
Després de la mort de ma mare, no és que sigui una peça que no encaixa en el puzzle. És que sóc una peça sense puzzle.
I ja veieu, em trobo aquí en la matinada escrivint coses que no hauria d'escriure perquè són massa personals, però d'alguna manera ho he de gestionar tot plegat.
Ahir vaig acabar tipa d'abraçades. Sí, mai hauria dit que això em podria passsar, però és així. A la mínim que em veien tocada, em trobava algú disposat a abraçar-me i estar bé, però hi havia moments que hauria volgut cridar: deixeu-me plorar, joder, que s'ha mort ma mare.
Una de les altres coses que em van cridar l'atenció és això de donar el pèsam en acabat el funeral. Vaig acabar ben atabalada. M'enganxaven per banda i feien dos petons i m'intetaven consolar per una cosa que, en realitat, en aquell moment no sentia. Una cosa que potser fa una estona havia sentit o que segur que més endavant sentiria, però, en aquell moment, sincerament no. En aquell moment, estava atribolada. En aquells moments, no podia dedicar temps als més propers, perquè m'agafava algú de qui ni tan sols en sabia el nom a engaltar-me dos petons i dir-me algun dels mil tòpics d'aquests dies. I ara que tot el tema del funeral ha passat és quan comença el dol de debò. Un dol molt més personal i solitari.

8 de setembre del 2016

Fa uns dies vaig tenir ganes d'escriure, però no ho vaig fer. Volia escriure sobre les primeres vegades. Millor dit de com en les segones vegades busquem retornar a aquelles sensacions que vam tenir la primera vegada. Entenem primera vegada en un sentit una mica ampli. Vull dir, per entendre'ns, que la sensació que busquem no és la de la primera relació sexual, sinó la de la primera vegada que vam fer l'amor. Però, no, no estava pensant en sexe. O sí, perquè els epitets que se'ns ocorren davant de quines sensacions solent estar relacionats amb el sexe. 

A mi aquesta recerca de les primeres vegades, em passa especialment, en algun tipus de concert concrets. El primer concert d'una banda de jazz (que no cal que sigui tècnicament el primer), aquells concerts en els que sortia amb el ferm convenciment que la música és jazz i punt, sense discussions!

Les primeres vegades, també, es poden trobar en els llibres, Llibres que no goses rellegir, perquè et fa por que et decebin. I de fet, passa. Tornes a rellegir el llibre i ja no és la primera vegada, el moment ja no és el mateix, manca l'element sorpresa, vés a saber.. però no et fa el pes. 

Ara, parlant de llibres, recordo la primera i única vegada, diria, que he llegit (o vaig llegir) La insuportable lleugeresa del ser de Milan Kunder, títol que sona una mica pretenciós sigui dit de passada. Recordo haver-lo llegit el tren (quan has passat tantes hores en trens, hi ha moltes coses que s'han passat allà). Devia fer tercer de carrera i al mateix temps que llegia el llibre, en llegia un altre per l'assignatura Metodologia de les ciències socials. Així, d'entrada, no sembla que un llibre i l'altre tinguessin relació, però per alguna raó jo n'hi trobava i es retroalimentaven un a l'altre. No sé si algun cop tornaré a repetir la lectura d'ambdós llibres simultàniament, ja veurem, però em fa massa por que em decebin. 

Les primeres vegades.... Les primeres vegades crec que, també, tenen a veure amb els viatges per oci. En els viatges, mirem les coses d'una manera diferent. Les mirem per primera vegada, De vegades, per primera i última vegada. D'altres, sabent que podem repetir i d'altres en que ni tan sols és la primera vegada. Per això, crec que el lloc on anem no importa tan sinó en l'actitud que hi anem.

I ja està... Acabo amb una fotografia del meu darrer viatge i primer, a Porto.